El passat dimarts 28 d’octubre tres estudiants de segon de Batxillerat Científic de l’Escola Pia d’Igualada vam assistir a una conferència d’Àngel Raya al CCCB sobre medicina regenerativa.

Hem trobat la conferència d’allò més interessant i útil, ja que hem pogut tenir a l’abast informació sobre les novetats en recerca biomèdica en un llenguatge intel·ligible, al ser una xerrada divulgativa.

Àngel Raya és un investigador biomèdic especialitzat en cèl·lules mare que actualment és director del centre de medicina regenerativa de Barcelona i investigador principal a l’IBEC.

En aquesta conferència se’ns va explicar que en la nostra societat la principal causa de mort són les malalties degeneratives, causades per alteracions als òrgans que provoquen que aquests deixin de funcionar. La medicina actual respon a aquest problema amb els transplantaments, els quals poden provocar rebuig per part del sistema immunitari del pacient, que pot disminuir la qualitat de vida del receptor. És per això que, des de fa uns anys, s’han fet molts esforços en trobar la solució ideal a aquestes malalties, que és la medicina regenerativa.

La medicina regenerativa es basa en l’ús de cèl·lules mare com a tractament de determinades malalties, amb l’objectiu que aquestes regenerin els òrgans danyats.

Quan som embrions, les nostres cèl·lules tenen una potència, és a dir, tenen la capacitat de, al dividir-se, formant cèl·lules diferents a les progenitores. Aquesta capacitat es perd a mesura que es desenvolupa l’individu i les seves cèl·lules s’especialitzen en les diferents funcions. Tot i això, existeixen les cèl·lules mare adultes, que són les que en desenvolupar-se l’embrió no perden aquesta habilitat.

Les cèl·lules mare poden ser pluripotents o multipotents: pluripotents és quan es poden especialitzar en qualsevol tipus de cèl·lules (és a dir en tots els teixits del cos) i multipotents quan només es poden especialitzar en cèl·lules amb una funció (és a dir d’un sol teixit). Quan l’individu ja és adult, els seus òrgans tenen cèl·lules mare multipotents, fet que permet la regeneració dels òrgans. Actualment la medicina regenerativa ha aconseguit aïllar les que es coneix on són i fer-ne línies per investigar diferents afers sobre aquella malaltia. Tot i això, actualment no es coneix el lloc on es troben la majoria de cèl·lules mare adultes.

Aquestes cèl·lules mare adultes, però, no són pluripotents, ja que aquestes només es troben en el principi del desenvolupament embrionari. Per tal d’obtenir aquestes cèl·lules mare pluripotents es poden extreure directament d’un embrió (mitjançant diversos mètodes), cosa que directament provoca la destrucció d’aquest, o bé al laboratori fen el que s’anomenen les iPS. Aqueses es fan introduint uns retrovirus a la cèl·lula adulta especializada que en provoquen, primerament, que la cèl·lula perdi la seva funció i seguidament que es torni pluripotent i es pugui tornar a especialitzar. El científic que va liderar aquesta investigació s’anomenava Yamaraka. Es va descobrir, que en el període de temps en que la cèl·lula resta sense especialització abans de tornar-se pluripotent, apareixen una gran quantitat de mutacions, però que un cop finalitza el procés, adquireixen un mecanisme de reparació de l’ADN molt sofisticat que les elimina. Això, més els ràpids avenços dels últims anys en aquest camp han permès de reduir fins a un nombre gairebé nul el procés de formació de tumors per part d’aquestes cèl·lules.

Un dels altres inconvenients d’aquesta medicina és que generar cèl·lules pluripotens d’un individuu costa aproximadament un milió i mig d’euros. És per això que els investigadors assenyalen que cal crear bancs de cèl·lules amb genomes “comuns”, de manera que la majoria de la població tindria accés a cèl·lules d’aquest tipus que, si bé no tindrien exactament la mateixa informació genètica que ells, els provocarien un rebuig minvat mitjançant immunosupressors, fent-lo mínim.

L’únic impediment que troba l’aplicació d’aquesta tècnica en la medicina és el fet que encara es coneix molt poc com especialitzar cèl·lules pluripotents, és a dir quines substàncies utilitzar per tal d’aconseguir la diferenciació de la iPS en la cèl·lula especialitzada que es desitja. És per això que actualment els esforços dels investigadors se centren en aquest àmbit, i s’espera anar-ho descobrint any rere any.

Una de les possibles aplicacions d’aquestes cèl·lules serien en l’estudi de les malalties, ja que les cèl·lules mare tenen la capacitat de captar el genoma de les altres cèl·lules i per tant, poden desenvolupar des del principi una malaltia, d’aquesta forma es podria investigar en el camp de la prevenció d’aquestes.

Per altra banda, l’aplicació amb més pes, i a la qual actualment s’hi tenen més expectatives, és en la cura de malalties, ja que permetrien regenerar qualsevol òrgan utilitzant cèl·lules del propi individu i per tant, sense possibilitat de rebuig.

Ángel Raya va concloure la conferència esmentant que, actualment, les esperances es troben en els organoides, ja que s’ha descobert que el procés de diferenciació cel·lular que es porta a terme a nivell embrionari (i que s’ha d’imitar per tal d’aconseguir-ho fer amb les cèl·lules pluripotents al laboratori) pot tenir a veure amb el contacte amb altres cèl·lules d’aquestes cèl·lules mare.

Hem d’imaginar per tant un futur sense malalties degeneratives ni transplantaments? Tot sembla indicar que sí, que d’aquí a uns anys serem capaços de regenerar cors, de curar malalties com l’Alzeheimer o el Parkinson, o, fins i tot, de prevenir malalties hereditàries.

Last modified: Saturday, 29 November 2014, 11:14 AM